Ja és públic i conegut de fa dies que nosaltres, la CUP-CC, igual que amb la llei de pressupostos, avui votarem en 2 vots contra les esmenes a la totalitat i 8 abstencions de manera que es permeti l’entrada a tràmit de la llei d’acompanyament.

Hem de dir que el projecte de llei que ens ha presentat el govern conté algunes passes interessants, reivindicades per la CUP-CC, és cert, però també per una profunda remor de fons i persistent en la nostra societat, demandes que són de majories i que busquen defensar els interessos d’aquest 96%, són les disposicions addicionals 10, 11, 12, 13, 14, en la línia de la defensa de l’escola pública i el blindatge de línies i grups a la pública, de frenar concerts, d’aturar el Pla Pilot de substituts –tota una maniobra per convertir les direccions dels centres en pseudo ETT- o la nacionalització d’Aigües Ter Llobregat; o alguns articles relatius a la gestió de la Salut que obrien les portes a més presència de la sanitat privada en centres públics i que el conseller Comín va acceptar de retirar del projecte a petició nostra; o la disposició derogatòria 1.25 que deroga la totalitat de la llei d’estabilitat pressupostària catalana, la 6/2012.

La llei d’estabilitat catalana, el nostre particular i propi article 135 CE, sí, aquesta llei de la vergonya, de l’austeritat, les retallades i l’aprimament del sector públic, una llei aprovada amb 77 vots (els de CiU i el PP, que llavors en sumaven 80) serà derogada via llei d’acompanyament. No és poca cosa. Alguns diran que és simbòlic. Però el cert és que aquesta llei era fins i tot més estricta en el compliment del dèficit que la pròpia llei espanyola i aquesta derogació a més emet un missatge claríssim en favor d’un país que cada dia està més ancorat a l’esquerra i a la recuperació de les sobiranies.

Però més enllà d’aquests senyals positius no estem satisfets de la llei d’acompanyament perquè al nostre entendre no assumeix suficientment el moment polític que vivim i les demandes que el país ens està fent, perquè aquesta llei d’acompanyament, igual com la llei de pressupostos, com va explicar ahir l’Eulàlia, és extremadament continuista del model dibuixat en l’era Mas. És cert que fa passes. Però per nosaltres no és suficient, tot i que en aquesta ocasió, a diferència del juny, hem optat per acceptar-ne la tramitació, perquè el context en què es presenten és més trencador i fixa l’horitzó del fi del processisme amb el referèndum o referèndum i també per obrir-la al debat, per generar sobretot mobilització ciutadana i així acumular forces cap aquells punts que són importants i que nosaltres, des de la correlació de forces parlamentàries potser no tenim prou capacitat de condicionar.

I és que totes les nostres demandes són demandes pensades en clau de millorar les condicions de vida de la majoria de gent d’aquest país i només amb el suport de les grans majories d’aquest país aconseguirem convocar el referèndum primer i guanyar-lo després. I per això la llei de pressupostos i la llei d’acompanyament haurien d’apostar per transformar, per transformar aquest tros de planeta en el que vivim i fer-lo més just, més humà i ecològicament sostenible, amb una aposta forta no pas pel creixement econòmic com a concepte buit sinó per un sistema que giri al voltant del valor de la justícia i això significa blindatge dels sectors estratègics públics que avui tenim però infradotats com la sanitat o l’educació i això significa també  generar sector públic en àmbits en què no en tenim, com en les energies, en el sector primari o en un àmbit tant important com les cures i la dependència. Per nosaltres això passa per reduir la gestió privada de serveis perquè ens costa d’entendre que es pugui fer negoci amb els nostres drets i perquè és més barat, més transparent i més democràtic que el que són serveis públics siguin prestats per entitats de titularitat pública. I sobretot perquè ens permet fer política, intervenir en el que passa i prendre partit a favor de la gent treballadora.

I no veiem en la llei d’acompanyament mesures innovadores, transformadores, rupturistes, propositives en la línia que demanem, hi ha continuisme pur i dur, fins i tot en contra de decisions ja preses per aquest Parlament o del propi programa de Junts pel Sí. Posem un exemple: el salari mínim interprofessional i la seva pujada fins als 1000 euros, demanda assumida en la resolució 125.i del debat de política general, per què no és assumida per la llei de mesures? És cert que no podem fixar-lo en caràcter general però la Generalitat podria aplicar-s’ho com a administració i podria exigir-ho a totes les empreses adjudicatàries. L’article 134.2 del projecte de llei de mesures preveu l’establiment de mesures de foment de l’ètica i la responsabilitat social i en el text s’arriba a parlar fins i tot de responsabilitat social i ètica en els salaris, doncs més enllà de les bones intencions no és una oportunitat per complir la resolució del Parlament, el programa de Junts pel Sí i la demanda de la CUP?

Perquè si no hi ha redistribució de tanta opulència econòmica no hi ha societat responsable.

Ahir l’Eulàlia Reguant li regalava un volum del nostre company Busqueta, jo avui li regalaré el llibre de Bauman “La riquesa d’uns pocs ens beneficia a tots?” En ell Bauman ens recorda “El que és fonamental no és la producció de la riquesa (i el famós creixement econòmic) sinó la seva distribució. Diguem-ho clar, els elevadíssims salaris dels directors generals estan desvinculats de la qualitat del treball que garanteixen aquestes salaris. Si els directors generals es van equivocar en les seves apostes borsàries, aquelles persones les feines de les quals havien de garantir se’n van a l’atur i els directors generals se salven sempre amb els seus paracaigudes d’or. I a alguns aquestes paraules ens fan pensar per exemple en Catalunya Caixa, en els salaris d’Adolf Todó i Narcís Serra, en les indemnitzacions milionàries que van cobrar i també pensem en tots els treballadors de Catalunya que el BBVA ha fotut al carrer i en els 12.000 milions d’euros que ens ha costat el rescat, diners perduts, i que equivalen pràcticament la meitat del pressupostos pel 2017 que aquestes setmanes estem discutint.

Per tant nosaltres ho tenim clar o redistribució o redistribució, o repartiment o repartiment o societat comunitària i que es responsabilitza del que li passa al seu veí i la seva veïna o el caos. Per això proposem reduir un 19% els salaris dels alts càrrecs del govern i ho destinem a renda garantida de ciutadania. Redistribució pura. I això el projecte de llei de mesures no ho assumeix perquè fa política fiscal continuista i perquè a nosaltres no ens serveix que ens diguin que s’apliquin mesures aprovades el 2012 entre ERC i CiU. Perquè hi ha marge per donar més progressivitat als impostos cedits i per tant per fer-lo més just. Perquè més enllà dels impostos indirectes que es creïn en la llei d’acompanyament hem de poder gravar sobretot la riquesa, la riquesa d’aquell 4% que cobra per sobre de 60.000 euros anuals o que directament cobra molts més diners i no provenen d’un sou.

Sí, ho sabem, la clau està en gravar les rendes del capital que no podem legislar des de Catalunya; sí ho sabem, la clau està en gravar més l’impost de societats per evitar tota l’elusió fiscal de patrimonis que s’amaguen darrere de les pantalles empresarials; sí, ho sabem, la clau està en castigar els paradisos fiscals que crea la pròpia Unió Europea i la seva llibertat de capitals, com Luxemburg, com Irlanda... on van a tributar les empreses que tenim aquí a uns tipus ridículs. Sí, ho sabem. Però per poder criticar tot això i per coherència amb aquesta crítica cal que esgotem els límits que ens dóna l’autonomia i sobretot sobretot que no validem cap mena de privilegi. I per això no pot ser que continuem legislant –també en aquesta llei d’acompanyament i la seva regulació de l’IRPF- en favor del 4% i no en favor del 96%. Cal que aquelles que més tenen aportin més i cal, per tant, apujar els impostos als més rics.

Som a temps, tenim les eines i hi ha voluntat de canviar les coses, només depèn d’assumir més reptes en aquesta llei d’acompanyament.

Aquesta setmana un articulista al diari del grup Prisa a Catalunya deia “Les imposicions de la CUP impliquen polítiques fiscals, alteracions estratègiques de caràcter focalitzat i clientelista i amb una concepció antieconomia de mercat molt minoritària. L’objectiu de la CUP no és la política sinó l’antipolítica.” Aquí al Ple comença a ser també freqüent que Ciutadans i el PP i l’unionisme en conjunt es refereixi a nosaltres com a els antisistema. Vaja antisistema, antipolítica i antieconomia...

Curiosament nosaltres pensem exactament el contrari. Quina paradoxa. No hi ha conducta més antisistema que defensar amb les urpes el règim antidemocràtic del 78. No hi ha conducta més antieconòmica que aplicar polítiques neoliberals, d’austeritat i ajustaments com les aplicades pels governs de la Troika, la Unió Europea i tota la dreta política (la declarada i la no declarada). I no hi ha conducta més antipolítica que desenvolupar lleis i eines que perpetuen la desigualtat, que desatenen la seva gent i que ataquen el medi natural i el territori on vivim.

Així que, assumint paradoxes i contradiccions, visca la política!